L’esperit de la canadenca

L’any 1900 es va començar a construir el Park Guell. Aquell any Joan Gamper jugava com a davanter al FC Barcelona i Teresa Claramunt va fundar un grup anarquista a Gràcia. Cinc anys més tard, el 1905, van començar les obres del Palau de la Música Catalana i un any després les de La Pedrera al passeig de Gràcia, que havia estat un camí de carro pocs anys abans. Mercè Rodoreda i Simone de Beauvoir neixen dos anys després.I l’any 1911 Marie Curie rep el premi Nobel de química. El 1914 es va inventar la cremallera i va començar la Primera Guerra Mundial. Un any després Einstein desenvolupa i enuncia la teoria de la relativitat i Kafka publica La metamorfosi. L’any 1917 esclata la Revolució Russa i l’any següent acaba la Primera Guerra Mundial. Era l’època en què Picasso llogava estudis a Barcelona i feia exposicions a París. L’any 1919 neix a Costa Rica la cantant Chavela Vargas. És en aquell moment de la història que va arribar la gran vaga, la vaga que ho va canviar tot.

A Barcelona circulaven tramvies, carros de cavalls, els primers cotxes de combustió i s’hi respirava fum de les xemeneies. L’època dels cabarets, la bohèmia i l’obscenitat d’una burgesia catalana que s’havia enriquit en el context internacional de la gran guerra. Ara ens en queden algunes fotos en blanc i negre, d’aquella ciutat amb pocs cotxes, no tanta gent com ara i sense turistes. Uns anys més endavant s’inventarien els antibiòtics, la televisió i l’assecador de cabells. I és en aquest context que arriba la vaga més important de la història de Barcelona i de Catalunya, la que va implantar la jornada laboral de les 8 hores.

Volem apel·lar a l’essència d’aquest episodi de la història de la ciutat. Una essència que no és el blanc i negre, no són els cabarets, no és Gaudí. És una essència relacionada amb la consciència de classe i la voluntat d’afrontar el conflicte social des d’una posició combativa, de forma col·lectiva. Una essència que té a veure amb el suport mutu, amb la solidaritat entre iguals. És el fet de saber que cap companya estarà sola davant d’un problema. Una de les lliçons de la vaga de la canadenca va ser precisament aquesta. El dia 2 de febrer de 1919 vuit treballadors de la secció de facturació de l’empresa Riegos y Fuerzas del Ebro, popularment coneguda com La Canadenca, es van negar a acceptar la rebaixa salarial. Es van constituir en sindicat i es van afiliar a la CNT. Immediatament els van acomiadar. I què va passar? Tres dies més tard 140 treballadors de la mateixa secció de l’empresa es van declarar en vaga per solidaritat amb els seus companys. El dia 8 de febrer la majoria dels treballadors de tota l’empresa es van declarar en vaga. I d’aquí a la vaga general de la Canadenca. Es va guanyar la vaga, no sense algunes renúncies i sacrificis. Però es va aconseguir l’amnistia dels presos, un augment general dels salaris, la jornada de 8 hores i que es pagaria el mig més que va durar la vaga. L’estat espanyol va ser el primer estat de tota Europa en aconseguir la jornada de 8 hores. Després van venir la resta de països europeus. Dit així sona fàcil, però va ser fruit de molt sacrifici i molta tenacitat.

Ara i aquí reivindiquem aquest esperit de lluita i defensem aquest model de sindicalisme combatiu. Salvant les distàncies, sabem que tot és diferent, tot ha canviat. Bé, tot no; el conflicte entre qui treballa i qui mana segueix existint i tenim molts motius per continuar lluitant. Perquè si alguna cosa hem après és que els drets es guanyen lluitant-los.

Nosaltres creiem que a l’Ajuntament de Barcelona cal un sindicalisme que lluiti per a continuar avançant en drets, un sindicalisme solidari, de classe i revolucionari. No creiem en el sindicalisme per delegació, creiem que totes hem de ser actives. Cal que totes donem una mica, que totes ens impliquem en el grau que puguem assumir. Creiem necessari recuperar l’essència del sindicalisme des de l’honestedat i la valentia i assumint el conflicte com un element inherent a les relacions socials i laborals.

Només podem tenir èxit en les nostres demandes i en les negociacions amb l’administració si tenim una plantilla organitzada i mobilitzada. Per això et convidem a sumar-te al projecte de la Confederació General del Treball. Pots preguntar-te per què t’has d’afiliar a un sindicat i perquè aquest ha de ser la CGT. Molt bona pregunta.

El nostre sindicat existeix gràcies a la seva afiliació. No volem dependre de subvencions que ens lliguin de mans i ens obliguin a pactar acords per por a perdre-les. No depenem de cap partit, de cap administració ni de cap altre grup de poder. El grup de poder som nosaltres, depenem de nosaltres mateixes. Tenim grans objectius que només podem aconseguir si som moltes lluitant juntes. I perquè com hem dit i la història ens han demostrat els drets es guanyen lluitant.

1. Volem reduir la jornada laboral. Primer a 32 hores com a pas previ a la reducció laboral a 30 hores sense reducció de salari.
2. Lluitem per ampliar els drets de conciliació de qui té altres persones a càrrec. Fills i filles o altres persones dependents. Volem harmonitzar els temps de vida amb els temps de feina.
3. Treballem per avançar cap a la plena justícia de gènere dintre i fora de l’Ajuntament. Tallar de soca arrel les desigualtats, discriminacions i violències per raó de sexe o gènere. Volem solucions que acabin amb el terra enganxós. I millorar el dispositiu contra la violència masclista.
4. Volem dignificar tots els llocs de treball, tots els perfils professionals i totes les categories laborals. Reduir diferències i escales salarials.
5. Reivindiquem la dignificació dels últims anys de treball mitjançant un sistema de jubilació anticipada i adaptació del lloc de treball. 
6. Treballem per fiscalitzar l’administració i garantir que els processos selectius siguin justos, equitatius i transparents. Que les treballadores rebin informació clara, suficient i necessària per a gaudir dels seus drets laborals.
7. I volem difondre les idees sindicalistes, feministes i revolucionàries de què un altre món és possible i necessari. Que amb la participació activa de les treballadores podem forçar canvis socials que ens permetin millorar la vida de la gent.

Reivindiquem l’esperit de lluita, l’entusiasme i la força de la unitat de les treballadores. Reivindiquem l’esperit de la canadenca!

Totes juntes podem canviar-ho tot!