Parlaments de lluites sindicals i socials a la Plaça Joanic
Un any més la CGT sortim als carrers l’1 de maig amb el caràcter reivindicatiu que mantenim al llarg de tot l’any i no només en ocasió d’aquest dia.
El darrer any hem vist com les condicions de vida de la classe treballadora continuen empitjorant. Estem assistint a una nova crisi que és la continuació de la de 2008. Ara l’explicació són les conseqüències del coronavirus i de nou tot el pes d’aquesta recau, com sempre, en la classe treballadora. La situació econòmica no millora i el cost de la vida no deixa de pujar sense que les rendes de la classe treballadora creixin al mateix ritme. A més, quan tot just hem començat a pagar les conseqüències de la Covid-19 s’acosten les de la guerra d’Ucraïna.
El sistema capitalista ha posat a funcionar la seva maquinària perquè de nou siguem les treballadores i treballadors els qui assumim els sacrificis amb el nou Pacte de rendes signat pel govern de l’Estat amb la complicitat dels sindicats majoritaris. El Pacte de Rendes congela els salaris provocant pèrdua de poder adquisitiu, però no controla els beneficis de les grans corporacions empresarials, ratificant l’augment de la pobresa i de les desigualtats: l’IPC disparat al 9% mentre que els sous, pugen amb sort un 2%. Ni els salaris ni les rendes bàsiques tenen una actualització que s’equipari a l’encariment del cost de la vida. A tots els fronts podem observar el mateix: pensions que no es revaloren, convenis que es queden congelats…
La nova reforma laboral que s’havia promès com la solució als problemes de la classe treballadora no ha suposat res més que una nova decepció i enorme fracàs. Representa la definitiva legitimació, per part de l’autodenominat govern més progressista de la història, dels aspectes més lesius de les reformes laborals de 2010 (govern Zapatero) i 2012 (govern Rajoy):
-Continuen els mecanismes que facilitaven els acomiadaments (no es recuperen indemnitzacions ni els salaris de tramitació).
-Es queden les raons intangibles de les previsions econòmiques (pèrdues previstes o futures) per poder dur a terme acomiadaments col·lectius o la no-intervenció de l’autoritat laboral als ERO. -Dels convenis d’empresa només es garanteix la igualtat salarial, però no la resta.
-En matèria de subcontractació caldrà lluitar-la als jutjats, ja que no es dona una solució clara als que fan la mateixa feina, però no reben el mateix salari.
A la CGT ni la faran creure ni la faran callar, per més operacions propagandístiques que duguin a terme el que prometien assaltar el cel. Les veritables conquestes socials, les que suposen una veritable transformació no han sorgit mai d’un pacte entre ni amb les oligarquies. Les conquestes socials s’aconsegueixen al carrer i no a les urnes..
Barcelona a 29 d’abril de 2022
Els drets es conquisten lluitant!
