SI L’AJUNTAMENT S’AUTOANOMENA FEMINISTA, LES SEVES PRÀCTIQUES TAMBÉ HO HAN DE SER.
Gradualment se’ns demana o demanarà que tornem al treball presencial però, amb els centres escolars tancats, centres de gent gran sense serveis complets, la impossibilitat de deixar infants amb persones de risc (àvies i avis), què passa amb el personal que ha de fer tasques de cures de grans o fills?
Un ajuntament que es fa dir feminista ha de vetllar per a què el pla de retorn al lloc de treball també ho sigui i tingui en compte la gestió de les cures. La solució no passa per promoure serveis assistencials puntuals. Tota la gestió de les cures no ha de passar per sobrecarregar el personal que no té persones a càrrec.
De fet, fins a la fase 3, només caldria tornar al treball presencial en els casos que sigui absolutament imprescindible, amb negociació sindical i acceptació per part de la persona implicada.
Deixar la negociació a l’àmbit individual entre persones amb diferents nivells jeràrquics, és aprofitar-se de les relacions de poder. Aquest retorn només s’hauria de produir en els casos d’absoluta necessitat i amb flexibilització total d’horaris.
A més, cal dotar a la plantilla de mitjans materials i de mesures de conciliació per a poder teletreballar en condicions dignes.
Caldrà plantejar-se la necessitat d’un augment de personal als serveis d’atenció al públic, als serveis socials i altres serveis essencials.
El feminisme no pot ser només una crida cap enfora, també s’ha d’aplicar al sí de l’Ajuntament.
Un Ajuntament que s’autoanomena feminista ha de tenir molt present la variable de gènere en un moment com l’actual, de crisi econòmica, sanitària i de cures, en el qual s’ha posat sobre la taula com d’importants són els treballs tradicionalment relacionats amb les dones per al sosteniment de la vida. Cal valorar la càrrega de treball que tenen les persones (sumant el treball a l’Ajuntament amb el treball de reproducció social que estan fent a les llars), i tenir en compte, a l’hora d’organitzar el treball, el nombre de persones dependents a càrrec: infants, persones amb diversitat funcional, gent gran, malaltes…
Per tant, un ajuntament que es fa dir feminista ha de vetllar perquè el pla de retorn al lloc de treball també ho sigui i tingui en compte la gestió de les cures.
NO ES POT OBLIGAR A TREBALLAR PRESENCIALMENT FINS QUE NO ESTIGUI RESOLTA LA QÜESTIÓ DE LES CURES.
Mentre els centres educatius continuen tancats, els centres d’atenció a persones dependents no estan en funcionament total, els hospitals envien molta gent a casa, les residències no ofereixen mesures sanitàries efectives,… no es pot tornar a treballar presencialment. On voleu que deixem aquestes criatures i persones que necessiten cures?
Les dones són les principals responsables dels treballs de cures. Si les obliguem a treballar presencialment les estem:
– empenyent a agafar reduccions de jornada augmentant la bretxa de gènere.
– pressionant per deixar la feina al no poder combinar-la amb les cures.
– estressant emocionalment.
– incentivant que les tasques de cures les facin altres dones de la família que probablement seran població de risc (avis).
Mentre que a nivell institucional no es doni resposta a totes les necessitats d’aquests col·lectius, no podem deixar que siguin les llars les que s’encarreguin en solitari de totes aquestes tasques de reproducció social. Perquè tot aquest treball recaurà principalment sobre les dones (tal com mostren les dades d’enquestes usos temps).
LA NEGOCIACIÓ INDIVIDUAL GENERA ARBITRARIETATS I INJUSTÍCIES.
Deixar la negociació a l’àmbit individual entre persones amb diferents nivells jeràrquics, és aprofitar-se de les relacions de poder.
La negociació individual pot generar indefensió per part dels treballadors/es, manca d’informació sobre els propis drets, pressions per acceptar mesures, desigualtats de gènere, etc. Calen mesures organitzatives consensuades que beneficiïn tota la plantilla i que no depenguin de la bona o mala voluntat de cada cap.
SERVEIS DE CURA DE QUALITAT.
No pensem que la solució passi per promoure serveis assistencials puntuals.
Creiem que s’ha d’apostar per no tornar a treballar presencialment si no és necessari, per reduir les càrregues de treball si es tenen responsabilitats de cura a càrrec. I que en el cas que s’hagi de treballar presencialment, quan es tracti d’un servei essencial, que els serveis de cura que s’ofereixin siguin de qualitat i no es promoguin serveis que només serveixin per aparcar als nens/es una estona per a què nosaltres puguem ser productives/us.
De la mateixa manera, no es pot obligar les treballadores de l’Ajuntament a contractar de manera privada serveis de cura (cangurs, cuidadores, etc) per tal de poder treballar de manera presencial.
NO SOBRECARREGAR LES PERSONES SENSE RESPONSABILITATS DE CURA.
Alhora, pensem que tota la gestió de les cures no ha de passar per sobrecarregar el personal que no té persones a càrrec.
Les mesures s’han d’orientar a donar flexibilitat a aquestes persones que han de treballar presencialment. I en cas que no es pugui cobrir el temps d’atenció mínim necessari, no s’ha d’obligar a les que tenen responsabilitat de cura a treballar presencialment, ni tampoc fer treballar més a les altres.
Amb la crisis sanitària, que ara ja és econòmica i social, l’atenció anirà en augment i caldrà, per a mantenir la qualitat dels serveis, contractar més gent. amb un augment de personal als serveis d’atenció al públic, als serveis socials i altres serveis essencials.
CONCLUSIONS.
Si es fa la reincorporació a la presencialitat sense tenir en compte el personal amb responsabilitat de cures, l’Ajuntament està dient que aquest és un problema individual de cada persona, de cada dona.
El coronavirus ha posat sobre la taula la crisi de les cures i ha posat de manifest que és un problema per a les dones. Amb la reincorporació forçada a la presencialitat l’Ajuntament aprofundeix en aquesta desigualtat.
Per a rectificar-ho proposem un sèrie de mesures a mantenir fins a la fase 3 i que cal negociar col·lectivament:
- Tornar al treball presencial només en els casos que sigui absolutament imprescindible, amb negociació sindical i acceptació per part de la persona implicada.
No treballar presencialment si no es tracta d’un servei essencial.
BOE,9.5.20: “Artículo 3. Fomento de los medios no presenciales de trabajo. Siempre que sea posible, se fomentará la continuidad del teletrabajo para aquellos trabajadores que puedan realizar su actividad laboral a distancia.”
- Control sindical per garantir que aquestes persones treballen presencialment de manera lliure i voluntària.
Total transparència amb les persones que declarin tenir càrregues de cures i s’hagin incorporat als seus llocs de treball de manera presencial (total o parcial).
- Flexibilització total d’horaris, sense cenyir-se a la franja obligatòria de 9.30 a 14.00h, i sense fitxar.
- Dotar la plantilla dels mitjans materials i de mesures de conciliació per a poder teletreballar en condicions dignes.
- Augment de personal als serveis d’atenció al públic, als serveis socials i altres serveis essencials.